Articles del butlletí

Un Poble hipotecat

Al Ple, podem parlar de tot, i fins i tot podem traslladar les demandes del veïnat, però cada cop tenim més poc marge per decidir a causa d’unes lleis i una burocràcia que allunyen cada cop més la població de la política. I és que l’administració més propera al veïnat, com és l’Ajuntament, enlloc de posar pals a les rodes hauria de facilitar les coses i obrir-se més a tothom, pensin el que pensin o votin el que votin. O sigui, escoltar, veure que allò que es proposa beneficia el conjunt del veïnat i si és així mirar d’implementar-ho. 

Però ens hem adonat en algunes ocasions que l’actual govern municipal és reticent a les crítiques de caire constructiu, vinguin d’on vinguin. D’escoltar ja ho fan i de donar-te un copet a l’esquena també, però després fan allò que tenien previst, ja que es consideren legitimats pels vots i així ho han dit alguna vegada. Arribats a aquest punt, ens preguntem què se n’ha fet del Consell de Ciutat, aprovat per decret d’Alcaldia, ja que no comptava amb el suport de l’oposició?

D’altra banda, ens trobem amb una maquinària municipal, tot i que funciona per pura inèrcia, que quan troba un obstacle, ja sigui la crisi del totxo o ara, la pandèmia, només es restableix quan es retroba amb el fil trencat. O sigui, de reflexió i autocrítica, res de res. Aquí i al conjunt del país, i tal dia farà un any! 

Parlant del totxo, molt aviat el ciment ens menjarà com a poble, no només ens referim als habitatges dels  garrofers, sinó a aquesta obsessió de créixer i que hem heretat del passats governs municipals. Unes construccions que no tenen en compte la qualitat d’una societat integrada al territori, ja que els criteris de disseny i planificació del poble no es basen en les necessitats de les persones, sinó en els diners que l’operació urbanística generarà a través d’impostos i plusvàlues per a l’Ajuntament i els promotors.

A tot això, el que volem expressar és que cal aprofundir en la radicalitat democràtica de caire republicà i des del municipi això és possible amb voluntat política. Obrir de bat a bat l’Ajuntament al veïnat amb diversos canals de participació i sobretot, molt important, que siguin canals de decisió, més enllà de dipositar el vot cada 4 anys. Retornant al fil de l’Humanisme de l’article del mes d’octubre, la nostra amiga Eva Serra deia que “Sense rebel·lió no hi haurà història”