De fet, aconseguir entrar al consistori va ser gairebé tota una heroïcitat ja que teníem tots els factors actuant en contra.
Malgrat totes aquestes circumstàncies, el fet de tenir per primer cop una candidatura independentista i de l’esquerra anticapitalista ha mobilitzat un electorat que fins ara no se sentia representat o simplement volia un canvi transformador. Certament, l’increment d’un 10% en la participació s’ha fet notar i, encara que és probable que alguns votants d’altres formacions d’esquerra ens hagin donat la seva confiança, creiem que l’increment de la participació ha sigut determinant en l’èxit aconseguit.
El Referèndum de l’1 d’octubre va significar una de les màximes expressions d’apoderament popular que hem viscut al municipi; com a tot arreu!
Arrel d’aquells fets i de la canalització de bona part de l’acció popular a través del CDR, es van anant forjant complicitats que anaven més enllà de la transversalitat del propi Comitè.
La proximitat de les eleccions municipals de 2019 i la manca d’una alternativa política d’esquerra independentista, va fer que aquest grup de persones obrissin el debat sobre la possible articulació d’una Candidatura d’Unitat Popular al nostre municipi. A partir d’aquí es va contactar amb l’Assemblea Territorial del Baix Llobregat per veure com es podia començar a articular aquesta proposta política.
Es va realitzar una assemblea oberta al poble per tal de contrastar l’interès i la força que podia tenir la iniciativa i es va congregar una trentena de persones. Des d’aleshores ens hem anat trobant i organitzant plegades per tirar el projecte endavant.
Al Consell Polític de la CUP a Perpinyà, el 10 de novembre de 2018, es va aprovar el Nucli de Suport de Sant Just i el 16 de febrer de 2019 al Consell Polític de Corbera el nostre Nucli de Suport es va elevar oficialment a Assemblea Local de Sant Just. Una evolució a una velocitat extraordinària d’acord amb les necessitats d’uns temps extraordinaris.
Entre el 1900 i 1930 es configura la societat urbana santjustenca. L’agricultura es complementa amb el petit comerç, la construcció, la indústria tèxtil i infraestructures (obertura de vies comunicació, instal·lacions elèctriques i telefonia). De 1920 a 1930, la població es dobla. Passa de 1.368 a 2.537 habitants, a causa de la primera gran onada d’immigració (també influenciada per l’exposició internacional de Barcelona 1929) que procedeix principalment de les Terres de l’Ebre. Totes aquestes famílies s’entronquen en la vida social, cultural i esportiva del poble, i s’integren ràpidament a la vida ciutadana com uns veïns més.
Hem de tenir present que durant aquest període de temps, les circumstàncies socials i nacionals que es viuen a Barcelona repercuteixen en la població santjustenca pel que fa a socialització d’espais, el Casino per a les famílies benestants barcelonines i l’Ateneu per a les classes populars per promoure la cultura i l’ensenyament amb valors republicans sota un òptica nacional. Així com també entre els propietaris de les Masies i la petita indústria que s’anava implantant.
Tot plegat fa que a les eleccions municipals de 1931, la candidatura d’ERC encapçalada per Daniel Cardona guanyi les eleccions i sigui el nou alcalde de la població. En menys d’any, va pal·liar l’atur i va municipalitzar l’ensenyament, i les escoles van esdevenir laiques. A les segones eleccions, després de l’aprovació de l’Estatut va guanyar de nou amb el front nacionalista, amb una llista integrada majoritàriament per membres de Nosaltres Sols. En aquest període molts carrers del poble van ser batejats amb noms republicans i catalans. Més tard, amb els fets d’octubre que va comptar amb participació de molts veïns del poble, la majoria d’ells van ser empresonats o es van exiliar com Daniel Cardona.
Amb la victòria del Front d’Esquerres el 1936, Cardona va tornar a l’alcaldia i va encapçalar al poble la resistència amb el cop d’Estat del dictador franquista, amb la CNT, ERC i PSUC, formant Comitès antifeixistes. Tot i que participava activament amb el Comitè Antifeixista de Catalunya es va veure obligat a exiliar-se de nou.
Durant la guerra Sant Just va acollir una important expedició de refugiats bascos, també de Madrid i de les Terres de l’Ebre que fugien de les atrocitats del conflicte. Al poble les aspiracions revolucionàries, el desig de canvi i de transformació social va donar lloc a l’abolició de la propietat privada. En l’aspecte de l’ocupació de cases i edificis, els lloguers es pagaven a través d’una junta administrativa de l’habitatge de dependència municipal, que també va fer-se càrrec de la confiscació de les propietats abandonades. Les col·lectivitzacions de les indústries van ser poc importants. Si cal destacar alguna, és la de la Auxiliar de Construcción SA, que va ser declarada indústria de guerra per la fabricació de ciment.
L’augment demogràfic va patir una considerable aturada a causa de les baixes ocasionades per les víctimes de la guerra, més de 40 morts al fronts de lluita i la mortalitat a conseqüència de les penúries alimentàries i de tota classe que va sofrir la rereguarda. A més de les famílies que es van exiliar i de les que van anar a cercar una millor situació econòmica i personal a l’estranger. La població de l’any 1940 era de 2.762 habitants i continuava sent un poble agrícola.
A partir de la dècada de 1941, és quan comença a instal·lar-se de nou empreses tèxtils i activar-se la fàbrica de Ciments Sanson de la Auxiliar de la Construcción SA que havia estat col·lectivitzada. Paral·lelament s’obren nous carrers i comença l’anarquia urbanística amb edificacions incontrolades cap a la zona de la Miranda (entre Sant Just i Esplugues). En el camp associatiu, el sindicat vertical Central Nacional Sindicalista (CNS) i el Frente de Juventudes intenten socialitzar la cultura franquista. Davant d’això, la tímida resistència se situa a l’entorn de l’Ateneu i en les accions clandestines realitzades a Catalunya on participa diverses persones del poble militants del Front Nacional de Catalunya (FNC). En aquest marc, l’any 1943, Daniel Cardona va tornar per morir a Sant Just. El dia del seu enterrament el poble era desert, pres a l’assalt per la Guàrdia Civil.
Entre 1950 i 1960 es quan s’observa un fort creixement immigratori -no tan accentuat com en les poblacions veïnes – que duplicà en poc temps el cens de padró d’habitants, de 2.931 a 6.401 persones. Una immigració que ve principalment d’Extremadura i del sud de la península a la recerca de millors condicions de vida generades per l’increment de la indústria al Baix Llobregat i també al nostre poble a l’entorn de l’anomenada zona industrial. Això dóna pas a que el poble creixi sobretot cap al barri Nord (amb la construcció dels anomenats pisos), el Barri Sud (amb nous habitatges), i comença la urbanització de Bell-soleig. Durant aquest període, el sector més franquista intenta monopolitzar les manifestacions més enllà de les commemoracions de l’aniversari de l’ocupació del nostre poble per les tropes franquistes. Així en el camp esportiu com el futbol, l’handbol i el ciclisme, de caire festiu i religiós com la Festa Major, la festa de Sant Antoni Abat, la Festa de Cristòfol i la cavalcada de Reis. Mentrestant, l’Ateneu continua sent el refugi del catalanisme popular amb el grup coral Lo Pom de Flors, la secció excursionista «SEAS» que no va acabar de consolidar-se a causa de context polític i la fundació de l’Orfeó Enric Morera. A més, en el camp esportiu d’equip s’impulsava el bàsquet i el hoquei. L’any 1958 es funda l’Agrupament Escolta Doctor Tenas que també va tenir problemes amb el Frente de Juventudes. Tot i així, el escoltes van refundar la SEAS en un nou context.
A la dècada dels anys 60, continua l’onada migratòria i els anys 70 comencen amb una població de 9.226 habitants. L’origen d’aquests nous veïns fou l’emigració procedent de diversos indrets de l’Estat espanyol, encara que s’inicià una tendència de trasllat de domicili dels ciutadans de Barcelona que fugien de l’aglomeració urbana i escollien Sant Just com a poble privilegiat urbanísticament en el context dels pobles de les comarques del Baix Llobregat i del Barcelonès.
Continua la construcció de nous habitatges i de tota classe d’edificacions, molt especialment la zona de la urbanització de Bellsoleig. Així com la creació d’indústries als polígons industrials del Pont Reixat i del Sud-oest, aquest darrer totalment urbanitzat.
Tot i l’oposició de l’Ajuntament franquista, el govern espanyol va imposar la instal·lació al municipi de la central distribuïdora de fluid elèctric de l’empresa ENHER i l’expropiació dels terrenys de la Font Santa i les Bases de Sant Pere per adaptar-se al pla comarcal. Més tard, aquests terrenys havien de ser pels damnificats en les inundacions del Vallès de 1962. Cal recordar que 15 anys més tard aquest projecte va ser remodelat per l’oposició popular, de 16.000 habitatges es va passar a 6.000. Estem parlant del Polígon Sant Joan Despí-Sant Just Desvern.
L’any 1964 es va constituir la Asociación de Vecinos de Sant Justo aprovada pel Govern Civil i que va tenir una curta durada però va fer possible el tancament de la fàbrica de ciment Sanson a causa de la contaminació que generava. Estava ubicada a on es troba actualment el Walden-7. La fàbrica es va instal·lar sota les pedreres de Santa Creu d’Olorda al terme municipal de Sant Feliu.
Al final d’aquesta dècada comencen a desvetllar-se noves inquietuds en el jovent santjustenc. Es constitueix l’Agrupament Escolta Martin Luther King, tot i les topades amb el Frente de Juventudes, però aquest cop l’escoltisme va fer via. D’altra banda, es constitueix el Club d’Esplai Ara Mateix.
Pel que fa a l’Ateneu, el 1967 s’inaugura l’Escola de l’Ateneu amb més de 90 alumnes i va constituir una novetat en l’educació escolar que seguiren altres escoles de Catalunya, després configurades en la Coordinació Escolar i finalment en el CEPEPC. L’Escola regida per un Patronat i posteriorment per la Cooperativa de Pares, passà a integrar-se l’any 1982 a l’escola pública de la Generalitat com a Escola Pública Montseny. Paral·lelament, l’Escola de Música va començar a fer les primeres passes. També s’iniciaren les classes de català per a infants i adults. També per l’Ateneu van passar els primers cantants de la Nova Cançó.
Als anys 70, comença a sortir a la llum pública la resistència antifranquista. Veïns de Sant Just, participen en la constitució de l’Assemblea de Catalunya. Fins i tot, el mossèn de la parròquia, es va negar a beneir la inauguració del conjunt esportiu situat a la falda de la muntanya de Sant Pere Màrtir, construït amb l’oposició d’una part important de la població.
Veïns i veïnes compromesos amb partits polítics comencen a manifestar-se públicament després de la mort del dictador. Es donen a conèixer públicament les organitzacions polítiques FNC, PSUC, PSAN, JSAN, PSAN-P, CDC, ERC, LCR, PSC i més tard el PSOE.
A l’entorn del Comitè Local del Congrés de Cultura Catalana, que estava format per partits i entitats, es van impulsar tot un seguit d’activitats i campanyes des d’una perspectiva política i socio-cultural. Cal remarcar, que en totes les mobilitzacions es comptava amb una gran participació del veïnat.
L’impuls de la campanya per l’Amnistia del presos polítics, la participació en la Marxa per la Llibertat, en la recollida de diners pels obrers en vaga del Baix Llobregat, molt especialment en la dels treballadors de les empreses Laforsa i Radiadors Roca. Així com també en campanyes com la catalanització del nomenclàtor dels carrers promoguda pels Consells Populars de Cultura Catalana i recuperació de festes populars com el «caga tió», la castanyada i la Flama del Canigó.
L’any 1977 va prendre força el Comitè de les Forces Polítiques de Sant Just Desvern que es va estructurar en comissions municipals.
Dins d’aquest context reivindicatiu, es va refundar i legalitzar l´Associació de Veïns de Sant Just Desvern, presidida per Ricard Segura, que va tenir una força important en el reforçament de l’etapa transaccional amb iniciatives, crítiques i propostes per al millorament del nivell de vida dels santjustencs. Tot i així, aquesta entitat va perdre força en el moment que els socialistes es van fer amb el poder municipal a les eleccions de 1983.
Aquell mateix 1977 van tenir lloc les primeres eleccions legislatives a les Corts espanyoles. El PSC (PSC-PSOE) va obtenir 1.382 vots; el Pacte Democràtic (on hi havia CDC i també el FNC) 1.191 vots; el PSUC 1056 vots i ERC 178 vots. Un any més tard, el referèndum de la Constitució Espanyola que va donar el següent resultat: 4.527 vots a favor i 286 en contra.
El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals d’ençà la mort del dictador amb el següent resultat: PSUC 1.224 vots amb 4 regidors; ERC-FNC, 1.066 vots i 4 regidors; PSC(PSC-PSOE), 1.053 vots, també amb 4 regidors; CC(CC-UCD), 1.043 vots amb 3 regidors i CiU, 557 vots amb 2 regidors. Amb aquests resultats, l’Antoni Malaret d’ERC-FNC va ser elegit alcalde amb el vots dels regidors dels centristes i de Convergència.
Durant la campanya electoral van ser detinguts al poble, Jaume Martínez Vendrell, Angels Rodríguez, Antoni Malaret, Rosa Julià i l’escultora Gertrudis Galí, dona del pintor Manuel Viusà, resident a París. Se’ls va aplicar la llei antiterrorista, tot i que van ser posades en llibertat les dones al cap de 24 hores i l’Antoni Malaret al cap de 5 dies. Mentre que Martínez Vendrell va ser traslladat a l’Audiència Nacional espanyola a Madrid i empresonat a Carabanchel pel cas Bultó. A partir d’aquestes detencions es van constituir a Sant Just Desvern, el Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
La dècada va començar amb la construcció del Walden-7, un referent en el món arquitectònic però un “fiasco” pel material utilitzat, ja que va ser declarat edifici en ruïna. D’altra banda, cal tenir en compte que els habitatges havien de ser per a la gent treballadora i finalment no va ser així. I va acabar amb les primeres Festes de Tardor al municipi. Unes festes promogudes en els seus inicis per la secció de Cultura de l’Ateneu que han esdevingut un referent al poble.
El nou consistori sorgit de les primeres eleccions del nou sistema de partits va haver de posar oli per fer anar una maquinaria rovellada, després de 40 anys de dictadura, mentre al carrer hi havia una Associació de Veïns i la seva vocalia de joves integrada pel Joves del Barri Sud que no parava de fer oposició més la que feien el PSUC i el PSC(PSC-PSOE) al si del consistori. En els dos primers anys que va durar el mandat d’en Malaret va saber tenir mà esquerra en obrir l’Ajuntament a la ciutadania amb l’impuls dels diversos Consells Populars, un per a cada àmbit d’actuació. Eren espais d’autèntica participació i debat. Aquestes eines van anar desapareixen a poc a poc conforme s’anaven aprovant les lleis de règim municipal.
En Malaret va haver de renunciar a l’alcaldia, dos anys després de la seva elecció per problemes relacionats amb una constructora en difícil situació empresarial i que es podia derivar a una posterior conflictivitat laboral. Per evitar que aquests problemes afectessin en el seu càrrec públic va dimitir, tot i que va continuar a l’Ajuntament com a regidor. El nou alcalde va ser Robert Ramírez de CDC
Al carrer, l’oposició també estava representada per l’independentisme combatiu que no s’havia presentat a les municipals del 79, però que plantejava tota una sèrie de reivindicacions de caràcter social, ecològic, cultural i lingüístic.
Al 1982, eren detinguts amb l’aplicació de Llei antiterrorista a Sant Just Desvern el veïns Xavier Montón i Carles Benítez acusats de pertànyer a Terra Lliure. Des d’un primer moment, es van mobilitzar els amics i principalment les entitats on feien una tasca aquestes persones. Com a joves inserits en el teixit social del poble va fer es convoqués una vaga de comerç del poble àmpliament seguida i tot un munt d’activitats a l’entorn del Grup de suport lligat als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
Una solidaritat que va que el col·lectiu del grup de suport i altre veïnes independentistes formessin una candidatura de l’esquerra independentista a les eleccions municipals de 1983, l’Esquerra Independentista Desvern. Una llista on els detinguts en presó preventiva hi formaven part. La candidatura va obtenir 252 vots, que representava un 4,5%.
En aquestes eleccions va guanyar en Lluís Segura cap de llista del PSC (PSC-PSOE), a partir d’aquestes eleccions, es va configurar un govern tripartit amb PSUC i ERC que ha governat fins l’actualitat.
CUP Sant Just 2022 - Tots els drets reservats