Només portem tres plens ordinaris de legislatura i l’Assemblea Local de la CUP, amb només un any de vida, ja ha presentat quatre mocions. Malgrat ser considerats per alguns com uns radicals que no aportem res, dues de les mocions –la d’emergència climàtica i la de suport al col·lectiu feminista de l’Institut, Empoderament Lila– van ser aprovades per unanimitat. La de suport als presos polítics, exiliats i represaliades va empatar en dues votacions i es va perdre pel vot de qualitat de l’alcalde.
Finalment, la moció en què se sol·licitava l’estudi d’una possible taxa d’aigües sumptuàries que gravés l’usdefruit lúdic d’un bé públic com és l’aigua en piscines privades es va perdre. Acció institucional a part, la política més reivindicativa de la CUP es desenvolupa al carrer. La sentència als presos polítics ha estat un càstig injust i desproporcionat de la dissidència política per part d’un Tribunal Suprem i d’un estament judicial que és el nucli institucional de l’“atado y bien atado” sobre el qual es manté el règim del 78. Bloquejades les vies polítiques institucionals i constatada la inoperància del nostre govern, només ens queda la via política més important: la lluita al carrer.
En el marc d’aquesta situació d’excepció en l’ús de les lleis, institucions judicials i cossos policials en contra de la dissidència, resulta més important que mai l’exercici íntegre de tots els nostres drets civils i polítics. La millor forma d’exigir els drets és exercir-los amb fermesa i unitat, i això és el que hem de fer durant tot el temps que calgui fins a reeixir.
